29/06/2022
CAPITOL 6: " Un dimoni amb quatre dents i bicileta" protagonitzat per Atomic Biel Alou
Mala ombra a qui maneja als altres com vol.
Ombra que es menjarà a qui la projecta, perquè ella és més obscura i mancada de pensament.
No t’aprofitis de la llum, no et creguis millor que els déus, no siguis tan ingenu de pensar que els teus moviments només pertanyen a un joc, eco de la teva infantesa solitari.
Jo era al whirlpool bath, amb una cervesa i un porro d’Spike a la mà quan de sobte vaig sentir el pes d’una mirada. Era el destí que es presentava en forma d’home, era la mort feta desig, era una porta a la desgràcia i jo... ho vaig saber de seguida. Com dos peixos ens perseguírem dins l’aigua i més t**d ens trobàrem al laberint de quartos foscos.
No hi ha un bon mal que no desitgi una bona bondat.
Damunt un llit negre començàrem a parlar. Érem a una de les sales de l’infern i jo estava amb el dimoni. Era tal la meva soledat, que vaig assentir a morir entre el seus braços, i fent sexe sentí la primera foscor del món i el poder tan buit de la negror. Es pot esser més valent o tan covard...
Sembla que el dimoni ha de ser pelut i amb banyes però en el meu cas - i per fer joc amb el meu estat emocional - aquest dimoni era prim i panxut, també amb un poc de barbar i si qualque cosa el feia sospitós és que li faltaven quatre dents. En aquell buit residia tota la seva morbositat.
El dimoni tenia nom: era en Pere. Jo el vaig deixar passar. Venia de fo**ar amb un imbècil del passeig marítim i havia quedat amb ell a l’escorxador a les 12:00 del migdia i jo encara no m’havia colgat. Pensava que ell no hi seria, que jo no li agradaria el suficient per tornar a quedar amb mi i i que havia accedit a veure’ns per compromís.
Què fa un dimoni sense víctima? Matar mosques amb la coa. Obrint un gran parèntesi, i per no fer-ho tan llarg, faré una relació de qualitats que tenia el meu dimoni particular i de com vaig descobrir-lo.
En Pere era alcohòlic i molt fan de la Paulina Rubio i això darrer em va activar totes les alarmes. Ell tenia dos gossos: un buldog francès que nomien Pau i Lina. Casualitat que ambdós sumant sumant és Paulina. Tot en honor a la més gran de Mèxic, fins i tot la feia rivalitzar amb la Madonna i això era excusa per tenir bronca amb mi…
Jo flipava perquè mai he estat fan de ningú. Mai m’he considerat un bon admirador… Bé, una vegada vaig voler conèixer n’Alaska i ho vaig aconseguir manipulant amb nom de l’art al seu representant. La pobra va quedar de pedra quan em va veure amb les nàutiques d’imitació posades i quan li vaig regalar un gravat que era un dimoni que sortia de la porta de l’infern, una revelació futura. No obstant, la mida era massa grossa per anar dins una maleta… així que degué quedar dins una paperera de l’hotel. Esper que el representant Pedro no se’n dugués una bona bronca.
Tornant a en Pere, no entenia aquesta vehemència contra na Madonna, però aviat vaig descobrir el perquè. En Pere vivia amb en José, un amic que era asturià. Era jardiner i no tenia cap mena d’estudis però se sabia, amb un anglès perfecte, totes les cançons de la Madonna, així que quan havien de discutir entre ells activaven el seus avatars... i que guanyi la millor! En entrar a formar part de la seva vida ell no sabia per on atacar-me, ja que jo estava totalment mancat de tòtems, avatars, déus o semideus… així que em va tocar na Madonna sí o sí (Like a virgin).
El primer sopar i les set revelacions, el parèntesi segueix obert, és com una abraçada a l’estupefacció. Una vegada concedit el permís del José, vaig anar a sopar per primera vegada a can Pere. Jo venia de la psicòloga i anava amb bici, vaig arribar al Secar de la Real i en Pere m’esperava darrera un reixat, era la porta que em transportaria a un altre món. Darrera la porta hi havia un camí que conduïa a una casa gran que tenia un parell de cases que l’envoltaven, en una d´elles vivien en Pere, en José i els dos cans.
La primera revelació al front va ser quan vaig descobrir que dormien al mateix llit.
La casa no tenia cap habitació era un tipus d´estudi però en forma de caseta de camp… pot esser a un altra temps una llenyera que ara la madona de la casa havia maquillat transformant-la amb un tipus de estudi. Tot molt hippie. Clar, en Pere no tenia feina i en José era autònom i cuidava d’un parell de jardins però no guanyava el suficient per poder viure a un p*s amb totes les comoditats.
Al sopar me vaig atrevir a demanar per què dormien junts, encara que era evident que la meva mentalitat burgesa no donava crèdit a que dues persones que no tenien una relació d’amor poguessin compartir el mateix llit. Per tranquil·litzar-me o per acabar de posar-me del nervis, en Pere em contà que estava pendent de cobrar una herència d’un tal Alexio, que era parella d’ell i que l’havien trobat mort pels penya-segats del Cap Blanc, però que com era francès havien de valorar totes les propietats que el tal Alexio posseïa.
Tancam parèntesi per no reviure un altre cop tota aquesta bogeria i posarem fi a aquesta història contant com vaig matar jo al dimoni.
La veritat és l’única que pot fer que els camps cremats per la mentida tornin a ser fèrtils. Al cap de quatre mesos l’herència no arribava mai, mentre jo em colgava amb una persona que no sabia si era un assassí, se suposava que hi havia una investigació oberta però com que en Pere i en José tenien coartada estaven fora de sospita i tot apuntava a un suïcidi.
Cansat de subvencionar la vida d’aquest p**a dimoni i del seu amic vaig pressionar en Pere perquè cercàs una feina mentre esperava cobrar l’herència per tenir doblers per a les seves despeses banals, ja que les més importants les hi pagava una tieta que ell tenia a canvi d’anar-li a comprar i acompanyar-la de tant en tant al metge.
Al cap de dues setmanes, el varen agafar a Orange per repartir dispositius de tenda a tenda, així que amb la bicicleta que jo li havia regalat es podia defensar a l’hora de moure’s pel centre de Palma. Era Nadal i els mariners que acaben la temporada d’estiu deixen les seves bicicletes fermades al passeig marítim amb un número de telèfon per si qualcú les vol comprar.
I així vaig trobar la bici d’en Pere. Era de color blau cel molt cridanera. Curiosament, ningú el va veure mai repartint per dins Palma, era com un núvol terrestre.
Esgotat com jo estava d’aquesta relació tan rocambolesca vaig decidir aturar-me i pensar per primera vegada amb sentit comú. En realitat, cada vegada estava més enamorat d’ell i no veia res clar.
El primer que vaig fer un dia que acompanyava a ma mare a Movistar per solucionar un problema de la seva línia va esser acostar-me a una tenda d’Orange, ja que totes les companyies solen estar una aferrada a l’altra.
Hola, ¿está Pedro? Vaig demanar tot simpàtic.
- ¿Qué Pedro? Me va respondre l’al·lota.
- El que reparte los móviles de tienda a tienda.
- Ese puesto no existe ni nadie con ese nombre que trabaje aquí ni en ninguna tienda.
Aquí se va acabar la campanya de Nadal i varen arribar de cop tots el regals en forma de mentida. No feia feina. Em va pegar per anar a investigar els p*sos que se suposava que havia heretat del tal Alexio. Ningú en sabia res. Tots tenien propietaris vius i ben vius.
Era diumenge dematí quan vàrem quedar al cantó de General Riera i li vaig demanar totes les explicacions de tantes mentides. No hi ha cosa més patètica que un dimoni amb tot el seu poder passa de botxí a víctima.
“ Què feies quan deies que anaves a fer feina? ” Li vaig demanar jo.
La seva resposta ver ser: “ anava a l’hospital de Son Espases a fer temps, tenia bar i wifi gratuït i així passava el temps “ va dir en Pere.
Mai tenia doblers per pagar el telèfon, el gran hereu d’una casa d’El Terreno, barri típic de Palma. Casa que vàrem visitar perquè curiosament en José hi feia de jardiner allà. Tot mentida.
En aquell cantó del carrer es va a posar a plorar després de tenir que enfrontar-me al seu ego que ho negava tot, però l´evidència era tan gran que no es podia escapar. “Per què havies inventat tota aquesta història d’herències i de n’Alexio? No ho veies que això no era sostenible?! ”
La pobresa, l´alcohol i les drogues un còctel que, ben mesclat, produeix monstres i dimonis. Ell, un dimoni per jugar amb tothom i l´amic un monstre per consentir-ho amb la condició de no quedar-se tot sol. Si s´havien d’enfonsar havia d´esser junts. No hi havia lloc per la veritat.
I una vegada descobert tot el pastís, no va quedar res més que misèria. Vaig canviar la por de conviure amb un assassí i un estafador per la soledat que mai havia volgut afrontar: la meva pròpia misèria. Jo també era com ells però a un altre extrem de la taula. De fet, jo suplicava amor en nom de la veritat, però inconscientment era tan estafador com ells.
