Associació Cultural Roc Chabàs Dénia

17/02/2026

RACV: cent anys alçant la veu per la llengua valenciana.

La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) representa una de les institucions culturals més emblemàtiques del poble valencià. En més d’un sigle d’història, ha segut punt d’encontre per a generacions d’intelectuals, investigadors i defensors del patrimoni històric i llingüístic del Regne de Valéncia. Parlar de la RACV és parlar d’una trayectòria dedicada a preservar la memòria colectiva, estudiar les nostres arraïls i impulsar la cultura valenciana en totes les seues manifestacions.

Els seus orígens es remonten al 15 de giner de 1915, quan, baix l’impuls del president de la Diputació de Valéncia, Josep Martínez Aloy, i del diputat Joan Pérez Lucia, es fundà el Centre de Cultura Valenciana. Aquella iniciativa naixqué en la voluntat d’oferir un espai científic i cultural propi, capaç d’investigar i difondre la realitat valenciana des d’una perspectiva rigorosa i arralada al territori. L’Ajuntament de Valéncia no tardà en sumar-se al proyecte, i en 1917 cedí a la nova entitat el Saló del Consolat de Mar de la Llonja de la Seda, un escenari gòtic carregat d’història que hui continua sent testimoni dels actes més solemnes de l’Acadèmia.

Al llarc del temps, la institució experimentà diverses etapes d’evolució i creiximent, ampliant els seus camps d’estudi i consolidant-se com a referent en múltiples disciplines. En la segona mitat del sigle XX, el Centre de Cultura Valenciana reunia especialistes en àrees tan diverses com Llengua i Lliteratura, Etnografia i Folclores, Història i Arqueologia, Prehistòria i Antropologia, Ciències Naturals, Geografia del Regne de Valéncia o Filologia Valenciana. Esta pluralitat científica reflectia una visió global de la cultura, entesa no sols com a expressió artística, sino com a patrimoni viu que abraça totes les dimensions del coneiximent.

L’any 1946, l’entitat s’integrà en el Patronat José Maria Cuadrado del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), consolidant aixina la seua presència dins del panorama investigador estatal. Més avant, este patronat donaria lloc a l’actual Confederació Espanyola de Centres d’Estudis Locals (CECEL), reforçant els vínculs de la RACV en atres institucions acadèmiques.

El prestigi de l’entitat continuà creixent, i en 1978 adoptà el nom d’Acadèmia de Cultura Valenciana, una denominació que reflectia millor la madurea i l’esperit que havia adquirit en el pas dels anys. En 1986 fon acceptada dins de l’Institut d’Espanya com a acadèmia associada, un reconeiximent que posava en valor la seua tasca cultural. Finalment, en 1991, Sa Majestat el Rei Joan Carles I li concedí el títul de “Real”, passant a denominar-se oficialment Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Des de llavors, manté el soport institucional de l’Ajuntament de Valéncia, la Diputació i la Generalitat Valenciana, aixina com convenis en universitats i centres educatius que reforcen la seua proyecció acadèmica.

Un dels moments més rellevants en la seua trayectòria arribà en 1981, quan, davant la falta d’una normativa ortogràfica clara per al valencià, la RACV elaborà les conegudes Normes d’El Puig. Firmades en el Monasteri d’El Puig per numeroses entitats i intelectuals, estes normes buscaven establir una referència llingüística pròpia basada en la tradició valenciana. La seua aplicació tingué un ampli recorregut institucional, sent utilisades en publicacions oficials, en l’ensenyança i en diverses administracions públiques durant aquells anys.

Més allà de la normativa, la RACV ha destacat per la seua llabor constant en la defensa i difusió de la llengua, l'història i les tradicions valencianes. El seu treball investigador i divulgatiu ha contribuït a reforçar el sentiment d’identitat cultural i a mantindre viu un llegat que forma part essencial de la nostra memòria colectiva.

Hui, despuix de més d’un sigle d’existència, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana continua sent un espai de reflexió i estudi, un pont entre la tradició i el present, i una veu activa en la promoció d’una cultura valenciana plural, viva i conscient de les seues arraïls. Perque preservar la llengua i la cultura no és mirar cap arrere en nostàlgia, sino construir futur des del respecte a la nostra pròpia història.

17/02/2026

LA PRESENTACIÓ DE LA TRILOGIA DE EL “HORIZONTE” EN LA REAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA: UN ACTE DE PARAULA, PENSAMENT I COMPROMÍS
La presentació de la Trilogia de el "Horizonte" en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana va ser molt més que una simple trobada lliterària: es va convertir en una experiència plena de sentit, en un espai a on la reflexió intelectual, l'emoció humana i el compromís cultural varen caminar junts. En un saló carregat d'història i solemnitat, els assistents varen omplir cada racó en una expectació respectuosa, creant eixa atmòsfera especial que naix quan la lliteratura deixa de ser solament paraula escrita per a transformar-se en veu viva i compartida.
No es tractava únicament de presentar tres llibres; era la celebració d'un camí creatiu i interior que ha pres forma a través de "Oteando el Horizonte, El Eco de el Horizonte i Camíno de el Horizonte". Cada obra representa una etapa d'un recorregut personal i intelectual que invita al llector a mirar més allà de lo immediat, a qüestionar-se i a buscar noves perspectives.
L'acte es va iniciar en l'intervenció del Excelentíssim Decà, En Luis Miguel Romero Villafranca, qui va oferir una introducció elegant i rigorosa que va situar la trilogia dins d'un marc humaniste i cultural ampli. Les seues paraules varen destacar no solament la calitat lliterària del proyecte, sino també la seua dimensió ètica i el seu valor com a aportació al pensament contemporàneu. Va ser una obertura solemne que va donar al moment la dignitat institucional pròpia d'una obra concebuda des de la coherència i la reflexió profunda.
Posteriorment, Na Maria Teresa Ruiz va realisar una presentació lluenta, ompli de sensibilitat i anàlisis. Va desgranar el significat íntim de la trilogia, incidint en la seua dimensió filosòfica i emocional. Va parlar de el “horizonte” no solament com a figura lliterària, sino com a símbol de superació personal, de busca constant i d'evolució interior. La seua intervenció va saber conectar en el públic des de la rodalia humana, convertint el discurs en un pont entre autor i assistents.
El tancament de l'acte va aplegar de la mà del propi escritor, En Jaime Orts i Macarell, qui va compartir en serenitat i emoció el cor del seu proyecte. Llunt d'un discurs promociona'l, va oferir una reflexió sincera sobre l'orige de la trilogia, el seu procés creatiu i el viage vital que l'ha fet possible. Va parlar de l'escritura com un acte de responsabilitat i consciència, com una forma d'acompanyar al llector en el seu propi camí interior.
Despuix de les intervencions, el públic va participar en un moment propenc i càlit: la firma d'eixemplars. Molts llectors es varen acostar no solament per a obtindre un llibre dedicat, sino per a compartir unes paraules, una mirada o un instant de complicitat en l'autor. Es varen firmar numerosos llibres i trilogies completes, símbol del començ d'un nou recorregut per a una obra que ya ha trobat lloc en les mans i en la sensibilitat dels seus llectors.
La velada va concloure en la sensació d'haver vixcut alguna cosa més que una presentació lliterària. Va ser un acte de cultura en el sentit més profunt: una trobada entre tradició acadèmica i pensament actual, entre paraula escrita i paraula viva. La Trilogia de el "Horizonte" no solament va ser presentada; es va consolidar com una proposta que invita a mirar cap a avant en esperança i reflexió.
En el marc solemne de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, l'horisó va deixar de ser una simple metàfora per a convertir-se en un compromís compartit entre autor, institució i llectors. Un moment que, sense dubte, quedarà gravat en la memòria cultural d'els qui varen tindre el privilegi de viure-ho.
Pedro Fuentes Caballero
Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana corresponent per Dénia
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).

12/02/2026

12/02/2026

La desaparició de Filologia Valenciana: història d’una titulació que mai fon lo que havia de ser
Hi ha episodis de la història universitària valenciana que encara hui generen debat i polèmica. Un dels més significatius és la desaparició de la titulació coneguda com a Filologia Valenciana, una carrera que, segons molts sectors valencianistes, mai arribà a desenrollar-se plenament com a estudi propi de la llengua valenciana i que acabà absorbida dins d’un model acadèmic diferent.

Durant les décades dels xixanta, setanta i huitanta, la Universitat de Valéncia vixqué profunts canvis interns. L’arribada progressiva de nous professors i corrents ideològics transformà el panorama acadèmic. Alguns sectors interpretaren este procés com una evolució natural dins del món universitari; atres, en canvi, el vixqueren com una progressiva substitució d’una visió valenciana pròpia per una atra orientació llingüística.

En este context, figures com el professor Antonio Ubieto es convertiren en referents d’un model historiogràfic diferent, generant tensions internes que marcarien el debat durant anys.

En novembre de 1983 entrà en vigor la Llei d’Ús i Ensenyança del Valencià. Oficialment, la norma buscava impulsar la presència del valencià en l’educació i en la vida pública. No obstant, determinats sectors consideraren que la seua aplicació pràctica provocà una orientació acadèmica que s’allunyava del model de llengua valenciana que ells defensaven.

El debat sobre si aquella llei reforçà o transformà la identitat llingüística del sistema educatiu continua sent, encara hui, un dels punts més discutits.

El 20 de juny de 1986 la Universitat de Valéncia aprovà uns nous estatuts en els quals es definia la llengua pròpia de la institució. Aquella decisió provocà recursos judicials i una llarga batalla llegal impulsada per sectors crítics en el model adoptat. Els tribunals acabaren pronunciant-se sobre diversos aspectes administratius, reflectint fins a quin punt el debat havia transcendit l’àmbit acadèmic per a convertir-se en una qüestió política i social.

Durant alguns anys existí la llicenciatura de Filologia Valenciana. Per als seus defensors, representava una oportunitat per a consolidar estudis propis sobre la llengua valenciana. Per als seus crítics, la titulació no reflectia realment una orientació diferenciada, ya que els continguts s’alineaven majoritàriament en models acadèmics compartits en atres universitats.

La polèmica esclatà en 1993, quan la Universitat de Valéncia canvià la denominació de la carrera per Filologia Catalana, en l’objectiu d’harmonisar els estudis en els d’atres centres universitaris.

Els anys següents estigueren marcats per una situació paradoxa. Per una banda, existien titulats en Filologia Valenciana que havien cursat estudis similars als de Filologia Catalana; per una atra, les equivalències administratives generaven problemes en oposicions i acreditacions docents.

La complexitat arribà a tal punt que el Ministeri d’Educació promulgà un decret en 1995 per a equiparar determinats títuls universitaris. La decisió buscava resoldre un conflicte burocràtic que s’havia prolongat durant anys.

A partir de 1995, en el canvi polític en la Generalitat Valenciana, el debat adoptà noves dimensions. Mentres alguns sectors acusaven les institucions de mantindre una llínia continuista en la política llingüística anterior, atres denunciaven gests simbòlics que no es traduïen en canvis reals dins del sistema educatiu.

El reconeiximent progressiu de l’equivalència entre titulacions acabà consolidant-se en diferents resolucions judicials, fins arribar a la decisió de 2010 que eximia als titulats en Filologia Catalana de determinades proves llingüístiques en oposicions docents.

Per a molts, aquell moment simbolisà la desaparició definitiva d’una Filologia Valenciana que mai havia arribat a consolidar-se com a carrera plenament diferenciada. El canvi de nom i la reorganisació dels estudis universitaris marcaren el final d’una etapa i l’inici d’una nova realitat acadèmica.

La història d’esta titulació continua sent objecte de debat. Alguns la veuen com una oportunitat perduda per a desenrollar uns estudis propis; atres consideren que la seua evolució respon a processos normals d’harmonisació universitària dins d’un context més ampli.

El que resulta indiscutible és que la qüestió llingüística ha estat sempre lligada a la política, a la societat i a la identitat cultural valenciana. I potser per això, més de tres décades després, el recort de la Filologia Valenciana continua despertant passions.

Més en allà de posicionaments ideològics, la desaparició de la titulació invita a reflexionar sobre el paper de les universitats en la preservació i estudi de les llengües pròpies. ¿Hauria pogut existir una Filologia Valenciana diferent? ¿Es possible recuperar en el futur uns estudis que posen l’accent en la realitat llingüística valenciana?

Siga com siga, la història d’esta carrera universitària demostra que la llengua no és només una qüestió acadèmica: és també un reflex de les tensions i aspiracions d’un poble que continua debatent sobre el seu present i el seu futur cultural.

12/02/2026

EL PARE FULLANA, GRAMÀTIC DEL VALENCIÀ
Entre l’anarquia ortogràfica i el naiximent de la filologia valenciana moderna
Parlar de la història moderna de la llengua valenciana és parlar inevitablement del pare Lluís Fullana i Mira. En una época marcada per la confusió ortogràfica, la falta d’unitat i les tensions culturals pròpies del començament del sigle XX, la seua figura apareix com la d’un estudiós que intentà donar coherència, rigor i dignitat científica a una llengua que, després de segles d’abandó, tornava a despertar en el món lliterari.

A principis del sigle XX, escriure en valencià era una tasca complexa. Cada escritor utilisava criteris diferents, barrejant tradició clàssica, fonètica popular o influències externes. Esta situació no era exclusiva del valencià: també en Catalunya existia una forta anarquia ortogràfica que desembocaria en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906 i en la posterior creació de l’Institut d’Estudis Catalans.

Mentres en Catalunya s’imponia una normativa pròpia, en Valéncia també es gestava un moviment de normalisació. I és en este context a on apareix la figura del pare Fullana, un filòlec que entenia que la llengua valenciana necessitava criteris clars, pero també respecte absolut a la seua fonètica i identitat.

L’any 1914, Lo Rat Penat impulsà una crida general als escritors valencians per a posar orde en el caos ortogràfic. Qüestionaris, debats i assamblees acabaren desembocant en un Proyecte de Normes Ortogràfiques redactat pel pare Fullana.

No fon un treball individual impost des de dalt, sino el resultat d’un procés colectiu en el que participaren figures destacades del valencianisme cultural. El criteri era clar: crear unes normes genuïnament valencianes, basades en la fonètica pròpia i en la tradició lliterària del Regne.

Fullana mateix explicava que per a redactar-les es prescindí delliberadament de les normes catalanes, no per confrontació, sino per la convicció que cada llengua devia tindre una ortografia adaptada a la seua realitat fonètica i morfològica.

Fruït d’aquell treball, el Centre de Cultura Valenciana encarregà al pare Fullana la redacció d’una gramàtica completa. Publicada en 1915, la Gramática Elemental de la Llengua Valenciana es convertí ràpidament en una obra de referència.

El seu èxit fon immediat. Les edicions s’esgotaren en poc de temps, obligant a noves tirades en 1918 i 1921. Era una gramàtica clara, pensada per al poble i per als escritors, que buscava un equilibri entre la tradició clàssica i la realitat viva de la llengua parlada.

Inclús figures que posteriorment seguirien camins diferents, com Manuel Sanchis Guarner, reconegueren el prestigi i la vàlua del pare Fullana, considerant-lo un dels millors gramàtics valencians.

Si la gramàtica fon un pilar, el Vocabulari Ortográfic Valencià-Castellà representà l’atra gran obra del pare Fullana. Publicat en 1921, reunia al voltant de 45.000 paraules arreplegades en un extens treball de camp per tot el Regne de Valéncia.

No era només un diccionari: era una radiografia viva del valencià real, de la seua riquea lèxica i de la seua diversitat territorial. El recolzament institucional des del rector de l’Universitat fins a figures com Teodor Llorente Falcó mostra la importància que tingué esta iniciativa en l’época.

El pare Fullana definia tres tendències en l’ortografia valenciana:

La clàssica, massa carregada d’arcaismes.

La vulgar, que corria el risc de perdre la fonètica genuïna.

I una via reformista, basada en la fonètica real, en l’etimologia i en els bons escritors.

Este tercer camí fon el que intentà consolidar: una ortografia evolutiva, fidel a la llengua viva i al mateix temps respectuosa en les seues arraïls.

Una de les característiques més destacades del procés valencià és que no estigué rodejat de grans polèmiques públiques en aquell moment. Tal com afirmava Teodor Llorente Falcó, l’aprovació de les normes i la publicació de la gramàtica es realisaren en consens i sense grans estridències.

Lo Rat Penat conseguida aixina resoldre un dels problemes més greus del moviment lliterari valencià: la falta d’unitat en l’escritura.

El prestigi del pare Fullana arribà també a nivell estatal. L’any 1928 fon nomenat acadèmic numerari de la Real Academia Española en representació de la llengua dels valencians, un fet que evidencia el reconeiximent que tenia la seua tasca en el món filològic de l’época.

Les seues obres continuaren sent reeditades décades després, demostrant l’interés persistent per la seua visió filològica. Tant la gramàtica com el vocabulari foren recuperats en edicions facsímils, convertint-se en texts clau per a comprendre l’evolució moderna del valencià.

La figura del pare Fullana simbolisa un moment en el que el valencià buscava un camí propi entre la tradició i la modernitat. La seua proposta no pretenia tancar el debat, sino obrir una etapa de reflexió sobre com escriure i estudiar la llengua des de la seua pròpia realitat.

Més d’un sigle després, la seua obra continua generant interés i debat. Pero més allà de qualsevol discussió, el que queda és el testimoni d’un filòlec que dedicà la seua vida a donar forma científica a una llengua que estimava profundament.

Per això, recordar el pare Fullana no és sols mirar al passat: és entendre els fonaments sobre els quals s’ha construït gran part del pensament llingüístic valencià contemporàneu.

11/02/2026

El relat únic no és història: quan la repoblació es convertix en dogma
Hi ha discursos que es presenten com a veritats indiscutibles pero que, en realitat, són relats reduccionistes repetits fins a la sacietat. Dir que el valencià “naix en Catalunya i arriba a Valéncia per repoblació” és una frase aparentment clara… pero històricament incompleta. Simplifica una realitat plural i la transforma en una narrativa llineal que no resistix una anàlisis profunda.

La repoblació migeval fon diversa, complexa i heterogénea. No existix cap font seriosa que sostinga una substitució llingüística total ni una transmissió mecànica d’una llengua intacta. Les societats medievals no funcionaven com un trasllat administratiu de fronteres modernes. Hi hagué barreja de poblacions, adaptació social i evolució pròpia dins d’un Regne que naix en institucions, dret i identitat diferenciades.

L’acumulació de cites documentals traduccions, cartes reals o texts notarials tampoc resol el debat. En l’edat mijana, les denominacions llingüístiques no eren fixes ni excloent. El fet que aparega “català” en determinats contexts reflectix una terminologia variable, no una jerarquia immutable. Convertir eixes mencions puntuals en una prova definitiva és llegir el passat en ulleres modernes, i això no és rigor historiogràfic.

Especialment revelador és l’ús selectiu de fragments de cròniques o documents per a construir un relat únic. Ramon Muntaner escrivia des d’una visió política i narrativa pròpia del seu temps, no des d’una perspectiva filològica contemporànea. Les cartes reals o notarials descriuen situacions concretes, no definixen la naturalea essencial d’una llengua. Quan se prenen estes fonts com si foren sentències absolutes, el debat deixa de ser científic i passa a ser ideològic.

També cal qüestionar la idea que una denominació anterior implique subordinació posterior. Les llengües europees han canviat de nom, de territori i de consciència al llarc dels sigles. El fet que un terme aparega abans que un atre no establix cap jerarquia natural. La història no és una carrera de dates ni una competició de primeres mencions.

La realitat és que el Regne de Valéncia desenvol ràpidament una cultura pròpia i una tradició lliterària pròpia que adopta el nom de llengua valenciana en plena normalitat. Eixa denominació no és un caprig modern ni una reacció tardana; és una expressió d’identitat construïda des de dins, no importada des de fora.

El problema del relat uniformador és que intenta convertir la complexitat migeval en una explicació simple: una llengua mare i una llengua derivada. Pero la història no funciona així. Les llengües evolucionen en contexts socials concrets, i el valencià es configura dins d’un marc institucional i cultural propi que no pot ser reduït a una simple prolongació aliena.

Quan la repoblació es transforma en dogma, la història deixa de ser una investigació oberta i es convertix en una narrativa tancada. I la filologia, llunt de ser un espai de debat, passa a ser un instrument per a validar conclusions prèvies. Precisament per això és necessari recordar que la història del valencià és plural, complexa i plena de matisos que no caben en eslògans.

El valencià no necessita ser explicat com una còpia per a tindre valor. És una realitat històrica vinculada a un poble, a unes institucions i a una trayectòria cultural pròpia. I davant dels relats que intenten reduir-lo a una derivació inevitable, convé reafirmar una idea simple: la història no és un dogma, i la llengua valenciana tampoc.

11/02/2026

La trampa del pergamí: quan la història es convertix en ultimàtum ideològic
Hi ha discursos que no busquen entendre la realitat llingüística valenciana, sino reduir-la a una prova impossible. Demanar “un document anterior a 1238 escrit en valencià” com a condició per a reconéixer la llengua no és rigor històric: és una trampa dialèctica dissenyada per a negar d’entrada qualsevol matís.

La història migeval no funciona a colps de cronologia simplista. Abans de la Conquista, les terres valencianes estaven baix una realitat política, social i cultural completament distinta, en una producció escrita condicionada per l’àrab administratiu i per estructures que no responien als esquemes romànics posteriors. Pretendre que una llengua romanç haja de deixar rastre documental abans de l’existència del mateix marc institucional que la fa visible és confondre història en propaganda.

El més revelador d’este discurs és la seua obsessió en convertir el paper escrit en una frontera absoluta. Com si la llengua només existira quan un notari la posa en pergamí. Pero les llengües naixen en la boca del poble, no en els archius. La documentació és només una fotografia parcial d’un procés molt més ampli, i exigir-la com a prova definitiva és ignorar com evolucionen totes les llengües europees.

També resulta sintomàtic l’ús de comparacions cronològiques per a establir jerarquies. Que una varietat romanç aparega escrita abans en un territori no la convertix automàticament en “mare” de totes les atres. Si aplicàrem eixe criteri a Europa, hauríem de negar identitats llingüístiques consolidades simplement perqué la seua primera menció és posterior. La filologia seria un absurt.

El problema real no és la falta de documents, sino la voluntat de convertir la història en un relat llineal i subordinat. Un relat a on el valencià només pot existir com a derivació inevitable, mai com a evolució pròpia dins del Regne de Valéncia. I és ací on el discurs deixa de ser científic per a convertir-se en ideològic: quan es busca demostrar una conclusió prèvia en lloc d’analisar la complexitat dels fets.

Perqué la realitat és clara: la llengua valenciana es consolida en un marc institucional propi, en una producció lliterària pròpia i en una denominació pròpia adoptada pels mateixos valencians. No és un accident cronològic ni una etiqueta tardana. És el resultat d’una societat que es configura i es reconeix a si mateixa.

El recurs constant a l’ultimàtum “mostra un document o calla” no és un debat científic; és una manera d’evitar-lo. La filologia no es construïx en desafiaments retòrics, sino en anàlisis global, en context i en respecte a la pluralitat de visions històriques.

Per això, cada vegada que algú intenta reduir la llengua valenciana a una simple prova cronològica, el que realment està fent és empobrir la història. Perqué la història no és una data, ni un pergamí aïllat, ni una consigna repetida mil voltes. La història és un procés viu, complex i plural.

I el valencià per molt que alguns intenten convertir-lo en una nota tardana d’un relat alié continuarà sent una realitat pròpia, arraïlada al seu poble i impossible de reduir a un ultimàtum de paper.

11/02/2026

Ni importat ni subordinat: prou de manipular la història del valencià
Hi ha discursos que no naixen de la investigació, sino de la necessitat ideològica de reduir la realitat valenciana a una simple prolongació aliena. Repetir que “el valencià naix en Catalunya i arriba per repoblació” no és una explicació històrica rigorosa: és un relat simplista que intenta convertir sigles d’evolució pròpia en una anècdota administrativa.

La història migeval no és una llínia recta ni un manual d’instruccions. El Regne de Valéncia no es va construir en una sola procedència humana ni cultural. Arribaren gents diverses, llengües diverses i tradicions diverses. Pretendre que tot el fenomen llingüístic valencià és una còpia transportada intacta és ignorar delliberadament la complexitat social documentada en fonts demogràfiques, jurídiques i culturals.

Els qui acumulen cites migevals com si foren sentències definitives obliden una cosa bàsica: els texts antics no són dogmes llingüístics. Que un notari escriga “lengua catalana” o que un croniste parle de “catalanesc” no convertix automàticament la llengua valenciana en una simple extensió subordinada. En l’edat mijana, les denominacions eren flexibles, canviats i sovint condicionades pel context polític o per l’orige de l’escrivà. Pretendre que cada menció és una prova absoluta és fer arqueologia selectiva, no filologia.

Especialment cridaner és l’ús constant de cites aïllades per a construir una veritat total. Un sermó, una carta real o una traducció no són un tractat científic. Són fragments d’un món on la consciència llingüística no funcionava en categories modernes. Convertir-los en arguments definitius és una manera d’evitar el debat real: la configuració pròpia del valencià dins del seu marc històric.

Perquè la realitat és clara: el Regne de Valéncia va generar institucions pròpies, dret propi i una cultura pròpia que, molt pronte, identificà la seua llengua com a valenciana. Negar-ho o reduir-ho a una simple etiqueta tardana és desconéixer o voler ignorar la força d’una tradició lliterària i social que no necessita justificacions externes.

El més preocupant no és la discrepància filològica, que és llegítima i necessària. Lo preocupant és la voluntat d’impondre una única llectura com si fora l’única possible, acusant qualsevol visió distinta de falta de rigor. La ciència no avança en dogmes, sino en debat. I quan el debat es substituïx per una narrativa única, el que tenim no és coneiximent: és propaganda acadèmica.

El valencià no és un producte importat en una caixa tancada ni una sucursal llingüística sense veu pròpia. És una llengua vinculada a una comunitat històrica concreta, a una identitat construïda al llarc de sigles i a una denominació que els mateixos valencians han mantingut viva. Reduir-la a una derivació inevitable és empobrir la seua història i, sobretot, negar la voluntat d’un poble que ha sabut donar-li nom i sentit.

Per això, davant dels relats que pretenen convertir la nostra llengua en una nota a peu de pàgina d’un atre territori, convé recordar una evidència simple: la història no és una consigna política ni un lema repetit mil voltes. La història és plural, complexa i plena de matisos. I el valencià, per molt que alguns intenten encaixonar-lo en esquemes uniformadors, continuarà sent una realitat viva, pròpia i inseparable del poble valencià.

11/02/2026

https://noticiasciudadanas.com/es-senzill-digam-valencia/

És senzill: digam Valencià. La llengua pròpia d’un poble en història. Artícul d'Opinió de Pedro Fuentes en Llengua Valenciana en Normes d'El PUig o de la RACV