27/07/2026
Cada estiu, quan acabava la temporada de concerts, Gustav Mahler es refugiava entre els llacs i les muntanyes d’Àustria per dedicar-se exclusivament a compondre. Necessitava un silenci absolut: el més mínim soroll el desconcentrava, especialment el de la família i, per això, es feia construir petites casetes de composició (Komponierhäuschen) per aïllar-se.
Aquells estius van donar vida a algunes de les seves obres més extraordinàries, com la Tercera Simfonia (1895). Mahler afirmava que aquella obra era «la natura sencera, que troba una veu», i va arribar a imaginar cada moviment com un capítol de la creació: les roques, les flors, els animals... Tot i que va renunciar a aquests títols abans de l’estrena, mai no va amagar que el paisatge havia estat la seva gran font d’inspiració.
Un any més t**d, quan un joveníssim director Bruno Walter el va anar a visitar a Steinbach, Mahler li va mostrar els boscos i el llac on havia compost la simfonia. Durant el passeig, veient l’admiració de Walter, Mahler li va dir amb ironia: «No cal que continuïs mirant. Ja ho he posat tot a la meva simfonia.»
