22/04/2026
BALLET CARMINA NADAL EL PAS QUE ALÇA LA POLS
El carrer es prepara. L’aire es tensa. Alguna cosa s’acosta.
De sobte, una marxa trenca el silenci. Sons greus, profunds, de tambors i metalls, com un terratrémol sonor que s’estén abans que arribe ningú. No és una melodia festiva. És un ritme implacable, un cor de guerra que batega al pas d’alguna cosa que encara no es veu.
I llavors, apareix el Ballet de Carmina Nadal que baixa, com una onada de pols i força. Són moltes ballarines, però es mouen com una sola. Cada pas seu és sec, decidit, pesat. El terra ressona. La pols —real o evocada— s’alça a cada moviment i es barreja amb els sons greus de la banda de música, creant una marxa ritual que no demana permís.
Les robes són clares, empolsades, com si hagueren nascut del paisatge. Els gestos, amplis i continguts, porten memòria de desplaçament, de batalla, de resistència. Els instruments i els cossos dialoguen: un colp de tambor és un pas alçat; un esclat de tuba, un gir violent del braç; una nota sostinguda, una mirada que travessa.
Una massa en moviment, una presència que avança pel carrer com si recuperara una terra perduda.una escena que no és teatral, sinó viva. La dansa no és exhibició, sinó advertència.
A mesura que la banda i les ballarines baixen pel carrer, la seua presència es fa més poderosa. La música no acompanya, arrossega. Les ballarines no ballen, provoquen. El que s’apropa no és un espectacle, és la visió anticipada d’un exèrcit.
I en aquell moment, el castell d’Alcoi, allà baix, ja tremola. Els sentinelles cristians, quiets rere les espitlleres, escolten el batec del tambor i saben què significa. No han vist tropes, ni estendards, ni armes. Però han vist la pols. Han sentit el pas. Han escoltat la marxa.
La por arriba abans que la guerra. I avui, la guerra balla pels carrers.
Tex: Pau Gómez Navas
Alfredo Llorens.
Moros y Cristianos
