¿Qué es el sitio web?

https://www.facebook.com/1035928329917012/

CanelaiFarre, Barcelona (2026)

15/07/2025

TOTS TENIM EL NOSTRE REFUGI
“El cuarto de atrás” és un text que et captiva des del primer moment. Una adaptació d’una obra de Carmen Martín Gaite que ens convida a travessar els límits de la realitat per endinsar-nos en el món interior d’una escriptora que conserva, viva, la mirada de la nena que va ser. Des del mateix espai: l’habitació del darrere.

Aquella cambra íntima, refugi d’infantesa, és un territori ambigu on el temps real i el dels somnis es fonen i es toquen. Un lloc on res no estava prohibit, fins que la història irromp amb tota la seva cruesa: la Guerra Civil.

A partir d’aquell moment, la infantesa queda truncada. El món es torna adult, rígid, i els refugis canvien de forma: ara són construïts pels grans, disfressats de jocs, però plens de por.

I en paral·lel, neix un altre refugi —potser el més poderós: la literatura. L’espai simbòlic on la protagonista aprèn a sobreviure al fred, als bombardeigs, al silenci i a la ferida de la guerra.

A través del seu relat, i dels personatges misteriosos, se’ns parla dels refugis que tots portem dins, de la literatura com a desafiament a la lògica. Millor perdre’s en un laberint que viure empresonat en un castell; millor l’opció que permet la incertesa que no pas la que imposa una defensa.

Així, l’acompanyem en un viatge d’infantesa a maduresa, a través de la guerra, la postguerra, el final del règim. I assistim, també, a la seva mirada sobre la dona, avançada al seu temps, al món que l’envolta.

En definitiva, un text d’una gran bellesa, que no permet la indiferència, que t’interroga sobre els teus propis refugis, i que deixa una veritat suspesa en l’aire: les coses només valen mentre s’estan vivint. Així doncs, millor que durin.

Una obra amb una interpretació brillant d’Emma Suárez, molt ben acompanyada per Alberto Iglesias i Nora Hernández. Amb una direcció excel·lent i una escenografia que corona l’obra. .25

12/07/2025

NO HE REBUT LA INVITACIÓ!

Sap que avui f**g 50 tacos, i quan m’ha trucat, el primer que m’ha dit ha estat: Ei, no he rebut la invitació! Efectivament, no l’ha rebuda. Ni ella ni ningú.

Avís especial pels que la agrada la festa i ja estan buscant les seves millors gales. Abans que et posis les sabates de festa o comencis a escalfar els malucs… desactiva el mode celebració. No hi ha sopar, ni cava, ni balls. Com a molt, un Almax després de dinar.

No et perds res, simplement no n’he fet. No és que no us estimi. És que sóc gran, però no inconscient: organitzar una festa? A aquestes alçades? Estic en aquella edat (bé, estem) en què celebrar-ho vol dir sopar d’hora i anar al llit amb Ibuprofèn. Fora! Fora!

No em calen regals ni pastís. Amb la vida, la família, els amics i totes les mostres de carinyo que estic rebent, ja vaig més que servit. Gràcies de tot cor per ser-hi. Sou els millors (i no, no ho dic només perquè avui és el meu aniversari… o sí). Nomes necessito el vostre carinyo… i si pot ser, una mica de silenci que la ciàtica em té fregit.

Gràcies per ser-hi. Gràcies per aguantar-me. I sobretot, gràcies per no preguntar-me com porto això de fer 50. Spoiler: amb relativa dignitat i crema antiinflamatòria.

Gràcies també als que envieu memes de “els 50 són els nous 30”.
A veure… no. Els 50 són els nous 50. Lumbars tocades, digestió lenta, paciència escassa i una relació tòxica amb el paracetamol.

Total, que f**g 50 amb orgull, amb arrugues, amb alegria… I amb una clara convicció: si arribo als 100, aquell dia sí que f**g festa grossa.
Amb DJ, desfibril·lador i una zona de descans amb coixins ortopèdics.

Fins llavors… gràcies per ser-hi.
Ara, si em disculpeu, vaig a veure si recordo per què acabo d’entrar a la cuina.

25/06/2025

T’ATREVEIXES?

CLAVELLS, un text d’Emma Riverola, que, a través del retrobament de dues amistats marcades per una parèntesi massa llarg que els passa factura, reflexiona sobre què els va portar a participar en la Revolució dels Clavells i on som cinquanta anys després.

Silenci, soledat, ferides, nostàlgia i les conseqüències del pas del temps impregnen tota l’obra.

Ell, un polític reconegut; ella, escriptora refugiada a la muntanya, afronta ara la pèrdua del seu marit. Tots van participar en allò que va ser el principi d’una cosa que imaginaven gran. Però, realment ha estat així? L’esperança que els feia bullir la sang, ha trobat el seu sentit?

Però… és bona idea gratar en el passat? Cal parlar-ne, o és millor donar-lo per mort?

Una trobada sense guió, un intent de reconciliació, on no falten els retrets d’unes vides que han seguit camins diferents però amb un mateix origen. Un “incident” que marca la vida de la protagonista, i a partir del qual ha d’enfrontar-se a la por. Escriure l’ajuda a “no quedar enterrada en un munt de runa”.

L’encobriment del llop a canvi d’una carrera. Ells “van intentar donar-li suport”, però… van pensar realment en ella? En la seva ferida? Val tot per aconseguir el poder? Val amagar el passat sota la catifa?

I al voltant de la seva història, reflexionen sobre on han quedat els ideals que els van portar a la plaça del Rossio. Cal donar una puntada al tauler cinquanta anys després? Qui treballa per l’esperança, avui? Es pot avançar sense somiar?

I, com una ganivetada, sentencia: els clavells s’estavellen en una immensa glaçera. Les grans paraules no serveixen per a res si no sabem convertir-les en mesures concretes, perquè correm el risc de perdre el sentit col·lectiu.

Ara bé, no marxaràs del pati de butaques sense que se’t gravi a foc aquesta idea: no podem renunciar a l’esperança, i cal adoptar una pregunta davant els grans reptes de la vida: t’atreveixes?

En definitiva, un text molt potent, que et manté hipnotitzat durant tota l’obra, amb una interpretació esplèndida d’Abel Folk i Sílvia Marsó, i una escenografia màgica i, alhora, senzilla, que no passa desapercebuda.

27/05/2025

ENCARA SOC AQUÍ
Avui, després de beure’m una Coca-Cola, he aixafat la llauna com sempre. Però just abans de llençar-la, he vist el meu nom: Jordi.

Allà, mig arrugat, entre les arrugues del metall.
I m’ha fet pensar.

A vegades la vida també ens aixafa una mica. Ens doblega, ens deixa marques. Però com la llauna, el que som segueix allà. El nom no desapareix.
Segueixo sent jo, malgrat tot. Encara soc aquí!

27/04/2025

Una experiència brutal. Però sobretot, una experiència compartida! Visca el Barça!

08/04/2025

QUÉ PASSA QUAN LA PARAULA ESDEVÉ NO NOMES UN MUR, SINO UN ARMA?

La cultura és l’instrument necessari -diria fins i tot indispensable- per formar criteri, per despertar la capacitat de qüestionar, per sembrar dubtes. I el teatre té el poder singular de fer-nos vibrar a través d’històries alienes que, de sobte, sentim pròpies.
Ahir, gairebé per atzar, m’he trobat al pati de butaques del Teatre Goya, immers en un cicle que fins ara desconeixia: la 5a Paret d’Àgora Focus.

Com a pretext, l’obra Un Déu salvatge, de Yasmina Reza —una d’aquelles peces que sacsegen, interpel·len, incomoden— ens ha obert les portes a una reflexió sobre la fragilitat de les relacions humanes i sobre la fina línia entre civilització i instint.

La conversa, conduïda per Pepe Zapata, ha estat enriquida per les reflexions lúcides i profundes de Carlota Gurt, Sara Abenoza i Ivan Benet. Ha estat poc més d’una hora en què el temps ha afluixat el pas i la urgència del quotidià ha fet una pausa per deixar-nos escoltar i reflexionar.

Ens hem endinsat en el que suposa conviure, en el paper que juga l’educació emocional com a eina —o muralla— dins el procés civilitzador. I entre totes les idees, una frase m’ha impactat: “la bona educació és un instrument de supervivència”. Una sentència que ressona com una veritat persistent.

Ha quedat clar que és urgent empatitzar. És essencial adoptar una mirada que, sense justificar, s’esforci a comprendre, fins i tot qui actua des de llocs foscos. Només així podem desxifrar els relats ocults i trobar resposta al que s’amaga darrere d’accions incomprensibles als nostres ulls.

Les converses incòmodes són part del nostre paisatge vital. Ens cal, més que mai, atrevir-nos a dialogar amb qui pensa diferent, amb qui ens incomoda, amb qui representa l’“antagonista”. Sense línies vermelles. Perquè són justament aquestes converses les que ens obren la mirada i ens recorden que tota visió és parcial.

04/04/2025

EN OCASIONS, CREAR NO ÉS SOLUCIONAR NI DECORAR: ÉS SOBREVIURE

Avui m’he trobat amb un objecte inanimat, però carregat de vida. Es tracta d’una bicicleta, però no una bicicleta qualsevol: està conformada per centenars de petits objectes que algunes mans han anat unint, peça a peça, fins a construir-ne un tot. No sé qui l’ha creat. No sé per què. Però sé que, sense voler-ho ni esperar-ho, aquesta creació ha provocat en mi emocions.

Què és l’art, si no emocions? Tolstoi, Kandinsky, Chagall, Tàpies… tots ells, cadascú a la seva manera, han intentat respondre què és l’art. I si alguna cosa comparteixen, és aquesta idea que l’art ha de commoure, fer sentir, sacsejar per dins.

Com més observava aquella bicicleta/creació, com més m’hi apropava, com més descobria el conjunt i el detall, més preguntes em venien al cap. Cada objecte incorporat tindrà un significat per a qui el va col·locar? La creativitat pot manifestar-se de maneres infinites? Quines experiències vitals han dut aquesta persona a crear això? Mai no ho sabré.

Aquesta reflexió podria portar-nos a imaginar una peça d’art contemporani en una exposició, envoltada de focus, cartells i mirades experts. I potser trobaríem qui en diria meravelles perquè “toca” fer-ho.

Però no era en cap museu. Era al vestíbul d’una oficina del Servei d’Ocupació de Catalunya. I aquella bicicleta no era una instal·lació artística, sinó el mitjà de transport d’algú que hi havia entrat a fer un tràmit.

I aquí és on m’explota el cap.

Un dia vaig sentir una frase que no he pogut oblidar: “De vegades, crear no és solucionar ni decorar, és sobreviure.”

I avui, davant d’aquesta bicicleta carregada de sentit i silenci, ho he entès més que mai. La creació com una forma de supervivència. Com una resposta —potser l’única— davant la precarietat, l’exclusió o el dolor. No he pogut parlar amb el seu autor. No sé el seu nom. I probablement mai sabré la seva història. Però m’ha regalat una emoció que encara m’acompanya.

I potser, només per això, ja és art.

27/03/2025

NO DEMANEM DISCULPES PER EMOCIONAR-NOS

Mort d’un comediant és teatre amb majúscules. La combinació perfecta d’un text punyent de Guillem Clua i una interpretació immensa de Jordi Bosch, que fa vibrar cada paraula (molt ben acompanyat per Mercè Pons i Francesc Marginet).

És una obra que et demana estar atent, llegir entre línies, escoltar més enllà del que es diu.

Et preguntes: “Com pot ser que algú visqui sense teatre?”. I Clua ens convida a buscar el significat profund d’aquesta pregunta, com qui ens obre una finestra al nostre interior.

El teatre, com a expressió artística, ens transforma. Un cop hi entres, ja no en pots sortir igual. Com a espectador, el mires, el vius, i t’el dus amb tu, al cap i al cor. Aquesta és la seva força.

Però el teatre també va més enllà. S’infiltra a la pell, ens travessa. El dramaturg diu: “Tots som comediants; passem la vida interpretant el paper del que volem ser”. I també els actors i actrius més grans, “mostren la seva cara real quan cau el teló”.

És una història que emociona, en un món que sovint ens fa sentir vergonya de mostrar emocions. Però aquest text ens ho recorda amb fermesa: no hem de demanar disculpes per sentir.

Hem de tenir clar que tots tenim un paper en aquest món. I que, sigui el que sigui, cal viure’l amb plenitud. Sense sentir-nos menys si no és el protagonista.

Estima. I estima’t. Tal com ets. Sense voler ser algú altre. Sense esperar que l’altre sigui qui no és.

26/03/2025

LES MARQUES EXPLIQUEN LA NOSTRA HISTÒRIA

Dones de ràdio no és tan sols una obra de teatre amb tres actrius d’una força escènica descomunal, sinó una peça imprescindible, carregada d’honestedat i d’un humor que neix de les profunditats de l’experiència. És un viatge sincer, cru i commovedor cap a una realitat que ens envolta però que massa sovint queda silenciada: el càncer de mama, narrat des de la veu íntima i valenta de tres dones.

Entre rialles —perquè aquest text prodigiós sap abordar la duresa sense embuts, però amb una mirada lúcida i plena d’ironia—, hi ressonen paraules que se’t claven a l’ànima i t’obliguen a pensar, a mirar-te la vida amb una altra perspectiva. T’adones, de sobte, que “mentre hi ha gent que lluita per viure, hi ha qui es baralla amb les anècdotes de la vida”. I és aleshores quan comprens que sovint no sabem com estar al costat d’una dona que travessa aquest dolor. Cal que aprenguem a “escoltar, ser-hi en silenci, i callar amb respecte”.

És impossible posar-se en la pell de qui viu aquesta experiència, però elles ens la comparteixen sense filtres, amb una humanitat desbordant. I ens recorden que “de vegades les coses són una m***a i ens hem de permetre dir-ho”, mentre es repeteixen amb una tendresa ferotge: “no me’n vull anar d’aquesta vida”.

Frapa adonar-se que qui ha passat per aquesta batalla viu amb l’alerta constant, construint des de la fragilitat, des d’una cicatriu que no sempre es veu. “Res compensa el que hem viscut”, diuen. I tanmateix, l’obra no renuncia mai a l’esperança. Hi batega el desig de viure, la força de seguir endavant amb les cicatrius a la pell i a l’ànima. Perquè aquestes marques no cal amagar-les: són memòria viva. Perquè, al capdavall, “les marques expliquen la nostra història”.

CanelaiFarre

15/07/2025

12/07/2025

25/06/2025

27/05/2025

27/04/2025

08/04/2025

04/04/2025

27/03/2025

26/03/2025

Dirección

Página web

Notificaciones

Atajos

Compartir

Categoría